My research focuses on autocratic politics, especially personalism and
the personalization of power in dictatorships. In my dissertation,
Pathways to Personalism in Autocratic Regimes, I
examined how foreign economic resources, conflict, and autocratic
elections shape intra-regime dynamics, the distribution of power, and
the development of personalist rule in dictatorships.
My research interests include comparative politics, comparative
political economy, autocratic politics, democratization, democratic
backsliding, quantitative methods, and research design. I have also
worked on linguistic dynamics in multinational contexts, and I am open
to engaging with other research areas in comparative politics,
historical political economy and political behaviour.
I hold a BA in Political and Administration Sciences and an MA in
Current Democracies: Nationalism, Federalism and Multiculturalism, both
from Universitat Pompeu Fabra. I’m a teaching assistant at Institut
Barcelona d’Estudis Internacionals
(IBEI) and member of the
Institutions
and Political Actors Research Group at UPF.
Outside academia, I enjoy mountaineering.
You can email me and you’ll
find me at Universitat Pompeu Fabra, Campus de la Ciutadella, Office
20.135. You can also follow my work through
Google
Scholar, Twitter
and
Bluesky.
La meva recerca se centra en la política autocràtica, especialment el
personalisme i la personalització del poder en les dictadures. A la meva
tesi doctoral, Pathways to Personalism in Autocratic
Regimes, he examinat com els recursos econòmics externs, els
conflictes i les eleccions autocràtiques influeixen en les dinàmiques
intra-règim, la distribució del poder i el desenvolupament del govern
personalista en les dictadures.
Els meus interessos de recerca inclouen la política comparada,
l’economia política comparada, la política autocràtica, la
democratització, la recessió democràtica, els mètodes quantitatius i el
disseny de recerca. També he treballat en dinàmiques lingüístiques en
contextos multinacionals, i estic obert a explorar altres àrees de
recerca en política comparada, economia política històrica i
comportament polític.
Soc graduat en Ciències Polítiques i de l’Administració i màster en
Democràcies Actuals: Nacionalisme, Federalisme i Multiculturalisme, tots
dos per la Universitat Pompeu Fabra. Soc assistent de docència a
l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals
(IBEI) i membre del
Grup de
Recerca en Institucions i Actors Polítics de la UPF.
Fora de l’acadèmia, m’agrada el muntanyisme.
Podeu posar-vos en contacte per
correu electrònic. Em
trobareu a la Universitat Pompeu Fabra, Campus de la Ciutadella, despatx
20.135. També podeu seguir la meva feina a
Google
Scholar, Twitter i
Bluesky.
My ThesisLa Meva
Tesi
“…pero cuando lo dejaron solo otra vez con su patria y su poder no
volvió a emponzoñarse la sangre con la conduerma de la ley escrita, sino
que gobernaba de viva voz y de cuerpo presente a toda hora y en todas
partes…” — Gabriel
García Márquez, El otoño del patriarca
Pathways to Personalism in Autocratic Regimes.
My dissertation investigates how domestic and foreign factors shape the
personalization of power in autocracies. Personalism, understood as a
latent dimension of autocratic rule, refers to the extent to which
dictators rule unconstrained, controlling the regime’s decision-making
bodies, appointments, and promotions, and monopolizing the entire state
apparatus. The three articles that constitute the dissertation analyze
the effects of foreign economic resources, conflict, and elections on
personalism. They contend that foreign aid, civil conflict, and
non-competitive elections should be associated with higher levels of
personalism, whilst foreign direct investment and semi-competitive
elections should be associated with lower levels. Drawing on descriptive
and causal analyses of a global sample of autocratic regimes between
1946 and 2010, the dissertation shows that foreign aid is not
systematically related to personalism. It also shows that foreign direct
investment is moderately associated with more durable forms of
power-sharing, whilst semi-competitive elections produce a ceiling
effect on levels of personalism. Finally, civil conflict and
non-competitive elections are associated with moderately higher levels
of personalism. The dissertation contributes both theoretically and
empirically to a better understanding of how domestic and foreign
contextual factors shape intra-regime dynamics and the distribution of
power in dictatorships, and how both personalism and power-sharing may
emerge through distinct pathways.
If you’d like to know more about it, don’t hesitate to
email me.
La meva tesi investiga com els factors domèstics i externs configuren la
personalització del poder en les autocràcies. El personalisme, entès com
una dimensió latent del govern autocràtic, fa referència al grau en què
els dictadors governen sense restriccions, controlant els òrgans de
presa de decisions del règim, els nomenaments i les promocions, i
monopolitzant tot l’aparell estatal. Els tres articles que conformen la
tesi analitzen els efectes sobre el personalisme dels recursos econòmics
externs, el conflicte i les eleccions. Els articles argumenten que
l’ajuda exterior, el conflicte civil i les eleccions no competitives
haurien d’ésser associats a nivells més alts de personalisme, mentre que
la inversió estrangera directa i les eleccions semicompetitives haurien
d’ésser associades a nivells més baixos. A partir d’anàlisis
descriptives i causals d’una mostra global de règims autocràtics entre
1946 i 2010, la tesi mostra que l’ajuda exterior no està relacionada de
manera sistemàtica amb el personalisme. També mostra que la inversió
estrangera directa està moderadament associada a formes més duradores de
repartiment del poder, mentre que les eleccions semicompetitives
produeixen un efecte sostre als nivells de personalisme. Finalment, el
conflicte civil i les eleccions no competitives estan associats a
nivells moderadament més alts de personalisme. La meva tesi contribueix
tant teòricament com empíricament a una millor comprensió de com els
factors contextuals domèstics i externs configuren les dinàmiques
internes i la distribució del poder en les dictadures, i de com tant el
personalisme com el repartiment del poder poden emergir a través de
trajectòries diferents.
Peer-reviewed publicationsPublicacions revisades per parells
Rodon, Toni,
Bernat Puertas, Avel·lí Flors-Mas, Núria Franco-Guillén and Sergi
Morales-Gálvez. 2026. Could you please repeat it? The effect of
language, and language variety on trust in multinational settings.
Electoral Studies, 99.
DOIReplication
materialsPAP
Does the language or dialect used in political messages affect people’s
trust? While previous research has considered the question, little is
known about how different languages and accents shape trust. Using an
experimental matched-guise design in Catalonia, we test how standard
Catalan, standard Spanish, and accented versions of both affect
listeners’ trust in the speaker. We find that people generally trust the
standard, non-accented version more, especially when it comes from their
in-group. This effect is even stronger among individuals with a strong
Catalan or Spanish identity–especially the latter–and among those on the
far right.
La llengua o el dialecte utilitzat en els missatges polítics afecta la
confiança de la gent? Si bé la recerca prèvia ha abordat aquesta
qüestió, se sap poc sobre com les diferents llengües i accents conformen
la confiança. Mitjançant un disseny experimental de guia emparellada a
Catalunya, posem a prova com el català estàndard, el castellà estàndard
i les versions accentuades de tots dos afecten la confiança dels oients
en el parlant. Trobem que, en general, la gent confia més en la versió
estàndard sense accent, especialment quan prové del seu grup
d’identificació. Aquest efecte és encara més fort entre les persones amb
una identitat catalana o espanyola marcada —especialment les darreres— i
entre les de l’extrema dreta.
Puertas, Bernat and Abel Escribà-Folch. 2026. Foreign aid, FDI and the
personalization of power in autocracies. Political Science Research
and Methods 14(1), 143-159.
DOIReplication
materials
This article examines the relationship between foreign aid and foreign
direct investment (FDI) and the degree of personalism in dictatorships.
We contend that aid leads to higher personalism since it is a windfall
that accrues to the government and does not require cooperation from
elites to obtain it. Contrarily, we posit that FDI is linked to lower
levels of personalism because it reshapes elites’ incentives and
influence as they may acquire new preferences, connections, and exit
options, thus constraining dictators. Using data on Official Development
Assistance (ODA) and FDI, and a latent index of personalism in
autocracies, we find no robust evidence that ODA or FDI are correlated
with personalism, but have some effect on some of the index’s
components.
Aquest article examina la relació entre l’ajuda exterior i la inversió
estrangera directa (IED) i el grau de personalisme en les dictadures.
Sostenim que l’ajuda condueix a un major personalisme atès que
constitueix un ingrés inesperat que recau sobre el govern i no requereix
la cooperació de les elits per obtenir-lo. Per contra, postulam que la
IED està vinculada a nivells més baixos de personalisme perquè remodela
els incentius i la influència de les elits, que poden adquirir noves
preferències, connexions i opcions de sortida, restringint així els
dictadors. Utilitzant dades d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) i
IED, i un índex latent de personalisme en autocràcies, no trobem
evidència robusta que l’AOD o la IED estiguin correlacionades amb el
personalisme, però sí que tenen algun efecte en alguns dels components
de l’índex.
Under reviewEn
revisió
Puertas, Bernat. The onset of civil armed conflicts and personalization
of power in dictatorships.
This article examines the relationship between civil conflict onsets and
personalism in dictatorships. It argues that civil conflict onsets are
temporary shocks that dictators exploit to consolidate power. Onsets
change the incentives and capacities of the elites, who prioritize
regime survival. The new wartime context reduces their capacity for
coordination and their disposition to stage a coup. This new context
opens a window of opportunity for dictators to pursue strategies that
are too noticeable for elites in peaceful times and thus personalize.
Using three counterfactual estimators for panel data (FEct, IFEct, and
MC) on a global sample of autocratic regimes (1946-2010) and a latent
index of personalism, I find that the onset of civil conflict is
followed by higher levels of personalism. Sample restriction, standard
diagnostic tests, and a sensitivity analysis provide mixed rather than
consistently supportive evidence, warranting a cautious interpretation
of the causal effects.
Aquest article examina la relació entre els inicis de conflictes civils
armats i el personalisme en les dictadures. S’argumenta que els inicis
de conflicte civil constitueixen xocs temporals que els dictadors
aprofiten per consolidar el poder. Els inicis canvien els incentius i
les capacitats de les elits, que prioritzen la supervivència del règim.
El nou context bèl·lic redueix la seva capacitat de coordinació i la
seva disposició a protagonitzar un cop d’estat. Aquest nou context obre
una finestra d’oportunitat perquè els dictadors puguin adoptar
estratègies que serien massa visibles per a les elits en temps de pau i,
d’aquesta manera, personalitzar el poder. Utilitzant tres estimadors
contrafactuals per a dades de panell (FEct, IFEct i MC) en una mostra
global de règims autocràtics (1946-2010) i un índex latent de
personalisme, trobo que l’inici del conflicte civil va seguit de nivells
més alts de personalisme. La restricció de la mostra, les proves de
diagnòstic estàndard i una anàlisi de sensibilitat proporcionen
evidències mixtes en lloc de consistentment favorables, la qual cosa
justifica una interpretació prudent dels efectes causals.
Puertas, Bernat. Personalism and International Conflict: How Dictators
Fight to Concentrate Power.
This article examines the relationship between international conflict
onsets and the degree of personalism in dictatorships. It argues that
the onset of interstate conflicts opens a strategic window of
opportunity for dictators to consolidate their power through the
subordination mechanism. It contends that dictators take advantage of
the military’s obedience to their commands. The first moves reveal
information regarding the strength of the autocrat and the military, as
well as their loyalty to the leader. Because the military needs to
concentrate on the fighting, coordination becomes more difficult and
thus, dictators take advantage to pursue personalizing moves. Using a
generalized synthetic control model on a global sample of autocratic
regimes (1946-2010) and a latent index of personalism, I do not find
robust evidence that dictators concentrate power a few months after the
onset of international conflicts.
Aquest article examina la relació entre els inicis de conflictes
internacionals i el grau de personalisme en les dictadures. S’argumenta
que l’inici dels conflictes interestatals obre una finestra
d’oportunitat estratègica perquè els dictadors consolidin el seu poder a
través del mecanisme de subordinació. Es sosté que els dictadors
aprofiten l’obediència de les forces armades als seus comandaments. Les
primeres accions revelen informació sobre la força de l’autòcrata i de
l’exèrcit, així com la seva lleialtat al líder. Com que les forces
armades han de concentrar-se en el combat, la coordinació es fa més
difícil i, per tant, els dictadors aprofiten per dur a terme maniobres
de personalització del poder. Utilitzant un model de control sintètic
generalitzat en una mostra global de règims autocràtics (1946-2010) i un
índex latent de personalisme, no trobo evidència robusta que els
dictadors concentrin poder pocs mesos després de l’inici de conflictes
internacionals.
In progressEn
curs
Puertas, Bernat. Ballots for the Boss? Semi-Competitive and
Non-Competitive Elections and Personalization of Power in Autocracies.
This article examines how the degree of competition permitted in
autocratic elections influences intra-regime dynamics and the
distribution of power within autocratic ruling groups. It argues that
the degree of electoral competition reconfigures intra-elite dynamics in
autocracies by reshaping elites’ options and incentives. It contends
that non-competitive elections coerce elites by limiting their options
to exit or defect, thereby allowing dictators to personalize power.
Because there is only one choice in the ballot box, the elites have no
incentive to defect from the ruling group and cannot directly oppose the
leader, as they would be identified as committed plotters. On the other
hand, with the introduction of semi-competitive elections, the elites
acquire a new threat: defection. Dictators must manage a dual elite
threat (coup attempts and the constant risk of defection) that the
elites leverage to force credible power-sharing agreements that
dictators accept to remain in power and avoid violent overthrow by their
closest allies. Using data on autocratic elections from a global sample
of autocratic regimes (1946-2010) and a latent index of personalism, I
find that semi-competitive elections have null effects on personalism,
suggesting a ceiling or limiting effect of these elections on
personalization of power. On the contrary, non-competitive elections
seem to push dictators toward personalizing power.
Aquest article examina com el grau de competència permès en les
eleccions autocràtiques influeix en les dinàmiques internes del règim i
en la distribució del poder dins dels grups dirigents autocràtics.
S’argumenta que el grau de competència electoral reconfigura les
dinàmiques internes de les elits en les autocràcies, tot reconfigurant
les opcions i els incentius d’aquestes. Es sosté que les eleccions no
competitives coercionen les elits limitant les seves opcions d’abandonar
o desertar del grup dominant, permetent així als dictadors personalitzar
el poder. Com que al sufragi només hi ha una opció, les elits no tenen
incentiu per defeccionar del grup dominant i no poden oposar-se
directament al líder, ja que serien identificades com a conspiradores
compromeses. D’altra banda, amb la introducció d’eleccions
semicompetitives, les elits adquireixen una nova amenaça: la defecció.
Els dictadors han de gestionar una doble amenaça de les elits (intents
de cop i el risc constant de defecció) que les elits fan servir per
forçar acords de repartiment de poder creïbles que els dictadors
accepten per mantenir-se en el poder i evitar el derrocament violent per
part dels seus aliats més pròxims. Utilitzant dades sobre eleccions
autocràtiques d’una mostra global de règims autocràtics (1946-2010) i un
índex latent de personalisme, trobo que les eleccions semicompetitives
tenen efectes nuls sobre el personalisme, suggerint un efecte sostre o
limitador d’aquestes eleccions sobre la personalització del poder. Per
contra, les eleccions no competitives semblen empènyer els dictadors cap
a la personalització del poder.
Puertas, Bernat. Institutional Capture and the Foundations of Autocratic
Survival in Backsliding Democracies.
This article examines how the institutional changes and strategies
adopted by democratic incumbents that drive democratic backsliding shape
autocratic survival after democratic breakdown. It argues that the
durability of autocrats depends not only on post-breakdown strategies
but also on the extent of control secured over key state institutions
before democracy collapses. Preemptive capture of civilian institutions
and consolidation of control over the military provide incumbents with a
decisive advantage over rival elites. The study analyzes how different
patterns of institutional takeover affect both the survival and
consolidation of autocratic regimes following breakdown. It emphasizes
that autocratic endurance is rooted not only in actions taken after the
transition to authoritarianism but also in earlier efforts to undermine
democratic constraints.
Aquest article examina com els canvis institucionals i les estratègies
adoptades pels incumbents democràtics que impulsen la recessió
democràtica determinen la supervivència autocràtica després del
col·lapse democràtic. S’argumenta que la durabilitat dels autòcrates
depèn no només de les estratègies posteriors a la ruptura, sinó també de
la mesura del control assolit sobre institucions estatals clau abans que
la democràcia col·lapsi. La captura preventiva d’institucions civils i
la consolidació del control sobre les forces armades proporcionen als
incumbents un avantatge decisiu sobre les elits rivals. L’estudi
analitza com els diferents patrons d’apropiació institucional afecten
tant la supervivència com la consolidació dels règims autocràtics
després de la ruptura. Es posa èmfasi en el fet que la perdurabilitat
autocràtica no s’arrela únicament en les accions preses després de la
transició cap a l’autoritarisme, sinó també en els esforços previs per
minar les restriccions democràtiques.
Teaching and SupervisionDocència i supervisió
I teach undergraduate and graduate courses in political science at IBEI,
Universitat Pompeu Fabra, UPF — Barcelona School of Management, and
Universitat Oberta de Catalunya in Catalan, English and Spanish.
Imparteixo cursos a nivell de grau i màster de ciència política al’IBEI,
la Universitat Pompeu Fabra, la UPF — Barcelona School of Management i
la Universitat Oberta de Catalunya en català, anglès i espanyol.
